Xavier Andreu i Bartrolí, Sant Feliu de Guíxols, del correu acaball al correu en tren.

ARTICLE PUBLICAT

A LA REVISTA ARJAU EL 2013

SANT FELIU DE GUIXOLS,

DEL CORREU A CABALL AL CORREU EN TREN

El 1790 el “Conde de Floridablanca” va encarregar i publicar el “ATLAS GEOGRÁFICO DE CORREO,

POSTAS Y ESTAFETAS DE LA PENÍNSULA DE ESPAÑA”.

Si ens fixem a la part que correspon a Sant Feliu de Guíxols, dintre del mapa general de la “Carrera de Aragón”, veurem com la correspondència que surt de Sant Feliu quan s’adreçava cap al nord sortia fins a Calonge, on s’hi agregava la procedent de Palafrugell i Palamós, que es transportava a peu, i per La Bisbal anava cap a Girona.

La correspondència adreçada cap al sud seguia la línia de la costa.  

Les dues rutes, a Malgrat i a Girona empalmaven amb la ruta principal

Tant l’una com l’altra es transportava a cavall.

La distribució que contempla aquest mapa, molt aviat va canviar, aquí tenim una carta, datada a PALAMÓS, el 24 de novembre de 1803, només 13 anys després i que no va cap a CALONGE com ens diu el mapa anterior, sinó que passa i surt per SANT FELIU DE GUÍXOLS, tal i com indica l’encuny de sortida (S.35) utilitzat en color negre entre 1802 i 1826

Aquí tenim un altra carta, aquest cop datada a Palafrugell, que ens permet refermar-nos en la convicció de que entre 1790, el mapa anterior, i el 1956 el altre mapa de que disposem, en aquests 66 anys de distància, hi va haver almenys un altra distribució del correu en que tant Palamós com Palafrugell portaven la correspondència a l’estafeta de Sant Feliu, tal i com indica la mateixa marca de la carta anterior, aquest com en vermell, color que es va fer servir entre 1826 i 1843.     

    

En el “MAPA ITINERARIO POSTAL DE ESPAÑA”, publicat durant la direcció general de Correus de Angel Iznardi, l’any 1856. El servei havia canviat una mica per adaptar-se a les circumstàncies y necessitats.

Veiem que Palamós treu la correspondència  per Sant Feliu, al temps que Palafrugell ara va directament a Calonge on es troben les tres correspondències per anar a Girona. La ruta cap al Sud, ja no empalma amb la principal a Malgrat, ara o fa a Calella.

El servei de Sant Feliu amb Girona i Calella, es feia a cavall en tres expedicions setmanals.

Només quatre anys després, en 1860,  i en la “CARTA DE CORREOS Y POSTAS” de la Direcció General de Correus, es dona compte de més modificacions.

Ara, Palamós  ja no envia la correspondència per Sant Feliu, sinó que recull les cartes que arriben a peu des de  Vall-llobrega i Calonge, i van cap a Palafrugell a cavall, des de allí a La Bisbal i per Flassà, cap a Girona, on empalma amb la ruta principal de diligències.

Sant Feliu, rep la correspondència que arriba de Santa Cristina i Castell d’Aro a peu i junt amb la pròpia, per Llagostera y Cassà, porta tot el correu, sigui quina sigui la seva destinació, cap a Girona on empalma amb la línia de carruatges Barcelona - La Jonquera.

El menorquí  Xisco Morro Martí, té aquesta carta, datada a Llagostera el 30 d’abril de 1862

El senyor Bonaventura Pijoan diu al Sr. Jaume Urpina de Manresa:

Muy Sr. mio: debo manifestarle que en la actualidad me es indispensable el renovar las caballerias para poder seguir llevando la correspondencia desde Sn. Felui de Guixols a Gerona y viceversa, y encontrandome ya en una edad avanzada me veo precisado a confiar esta carrera en manos de criados de lo que resulta para mi un grande perjuicio pues ademas de malcuidar las caballerias, muchos dias sucede que no llegan a los puntos a las horas marcadas, habiendo recibido ya algunos reproches y disgustos, eso aun podria remediarse poniendo mejores conductores y animales si dicha carrera prometia algun beneficio, pero casualmente es todo lo contrario, lo que hay es mucho gasto sin poder esperar ninguna especulacion.

Así es que contando con su consentimiento propuse a un tal D. Juan Juliá, tratante en ganados, si queria hacerse cargo de pasar la mencionada correspondencia con los mismos tratos y condiciones que yo, manifestandole que en este caso le escribiria a Vd.; a lo que me repondió que el pensaba pasar a la feria de Verdú y que primeramente deseaba avistarse con Vd; hoy acaba de decirme que ya a tenido lugar esta entrevista y que el se hara cago de pasar la indicada correspondencia siempre que Vd. Revoque el poder que me tiene conferido, y haga otro nuevo a fabor del indicado Juan Julia por todo el tiempo necesario hasta que se celebre nueva subasta.

Por lo tanto espero que me relevará de esta obligacion, aprovechando el meritado Sr. Juliá; añadiendole que es el unico sujeto que puede salir con bien de la empresa porque como Tratande de ganados nunca le faltarán los necesarios para dicha carrera, ademas de que ya tiene cuatro coches en la carrera de Gerona a Palamós, llevando tambien la correspondencia, es decir que puede Vd. Tratar con el sin ningun inconveniente.

Y sin otro particular esperando de Vd. Este fabor me repito de Vd. S.M.A.yS.S.

Bonaventura Pijuan

P.D.

Tendra la bondad de remitir tan pronto como le sea posible los poderes en el espresado  Sr,. Julia a St. Feliu de Guixols.

El text de la carta es suficientment clar. Tanmateix hi ha unes circumstàncies que val la pena remarcar. Es curiós veure que qui realment fa la feina de transportar el correu, el Sr. Pijuan, es de Llagostera i sembla que qui tenia la concessió del Estat o de la Direcció General de Correus era un senyor de Manresa, el qual diríem que podia subcontractar el servei a la seva conveniència. Pel que sembla, si el Sr. Pijuan no exagerava, no es tracta d’un gran negoci. Y sembla també que el fet de ser tractant en bestiar, i tenir un altra concessió, com el santfeliuenc  Sr. Julià, facilitava el compte de resultats de la empresa.

Fos o no fos un bon negoci, en menys de quaranta anys, el negoci es va acabar quan es van inaugurar els ferrocarrils que connectaven Sant Feliu de Guíxols i Palamós amb Girona; des de aleshores quest nou mitjà es va convertir en el transportador de la correspondència amb les seves estafetes ambulants i els corresponents matasegells octogonals. El progrés fa periclitar unes maneres de treballar i de guanyar-se la vida, al temps que en apareixen unes altres. Van desapareixent els traginers a cavall i carruatge i apareixen els ferroviaris en tota la seva diversitat.

Quan s’adjudicaven noves concessions per a la construcció de línies de ferrocarril sempre s’hi incloïa un condicionant emparat amb la Reial Ordre del 31 de desembre de 1844 que deia: “las cartas y pliegos, así como sus Conductores y Agentes necesarios al servicio del Correo, serán transportados gratuitamente por los convoyes ordinarios de la Compañía en toda la extensión de la línea”, també deia que “la Compañía reservará en cada convoy de viajeros o mercaderías una sección especial de carruaje. La forma y dimensiones de esta sección serán determinadas por la Dirección de Correos”.

Aquesta nova logística va representar un excel·lent negoci per la Direcció de Correus. L’any 1854, el cost de cada kilòmetre de les línees de Posta tradicionals era de 3,27 rals, el cost de cada kilòmetre de línea de ferrocarril només era de mig ral, més de sis vegades més econòmic.

A més a més, el ferrocarril va guanyar molta capacitat de transport, d’una carga molt reduïda i aleatòria es va passar a unes dimensions molt més voluminoses i segures.  També es va avançar en velocitat, els cavalls o diligències no arribaven als 15 Kilòmetres per hora, els trens fàcilment sobrepassaven els 40.

Els vells conductors de Postes tenien raó quan sospitaven que el establiment del ferrocarril representava la fi de la seva antiga activitat.

En el cas del ambulant de Sant Feliu a Girona, un sol empleat de correus a cada expedició, classificava les cartes durant el viatge, preparava i ordenava les saques, obliterava els segells de les cartes que es lliuraven directament al vagó i intercanviava la correspondència amb els empleats de les estafetes fixes; aquest intercanvi es feia a totes les expedicions excepte a la primera, que només s’intercanviava a Llagostera i Cassà.

Des de la inauguració del ferrocarril, el 30 de juny de 1892, fins a la seva clausura, el 10 d’abril de 1969, més de 75 anys; la periodicitat va ser molt diversa depenent de la activitat industrial i comercial de cada moment; a la seva inauguració es disposava de quatre expedicions en cada sentit. En els anys 20 es van reduir a dos viatges, un tren correu i un mixt, que portava també correu a més a més de mercaderies i passatgers. L’any 1898, segons el quadre d’horaris que es conserva al Arxiu Històric de Girona, es mantenien les quatre expedicions en cada sentin a més a més de un tren discrecional.

Es consideraven Ascendents, els trens cap a Girona i descendents els que anaven a Sant Feliu.

Els matasegells octogonals ambulants, amb un disseny que encara avui es pràcticament el mateix que quan es va crear emparats en una circular del 7 de desembre de 1878, s’utilitzaven per obliterar els segells de la correspondència que es lliurava directament al vagó-correu del ferrocarril. També es feien servir per marcar les etiquetes de les saques que anaven amunt i avall amb els efectes postals.

En els primers encunys dels matasegells d’aquest ambulant , a la part superior diferenciaven si el tren era ascendent o descendent  i els números romans I ó II segons fos una expedició descendent o ascendent. Mes endavant, coincidint amb els segells de la República, tant sols es fa menció del servei Ambulant, amb l’abreviatura AMB.

A la part central hi va la data i a la part inferior el recorregut de la línia i el número de la expedició, teòricament es pot arribar als números 1,3,5 i 7 pels ascendents i 2,4,6 i 8 pels descendents, e inclús un parell més, però fins avui només he vist el 1 i el 2; tenint en compte de que es tractava d’un línia curta, es probable que passessin amb un parell de matasegells.

Un bon investigador del correu ambulant, G. Alvarez-Rubio, ens diu que a principis dels any 20, en un encuny hi ha gravat GUISOLS (amb S) en comptes de GUIXOLS (amb X), 

Xavier Andreu i Bartrolí

ORRIOLS

(Alt Emporda)